Esquema per a l'anàlisi

Anàlisi sintàctica d'una imatge publicitària.

 “Anunci WWF contra la contaminació”

- El material

 Aquesta imatge es va treballar de dues formes, ja que primer es va prendre una fotografia aèria de la ciutat, i després es va treballar digitalment en quant al fotomontatge que es fa per unir els dos elements.

- El suport

Encara que en aquest cas no se sap amb certesa com i on va ser exposat l'anunci, en aquest cas en estar en internet, el suport passa a ser la pantalla, encara que sembli confús i si es va imprimir el suport va passar a ser paper.

En qüestió d'anàlisi de la forma, podem veure que els elements que més atreuen l'atenció és la presència de les corbes, que sobresurten en el riu i en el tub, la qual cosa fins i tot trenca amb la monotonia i la repetició de formes geomètriques cúbiques i prismàtiques dels edificis.

A més la imatge presenta molt evident el seu punt d'atenció, situat en el centre com a punt, d'interès aconseguint que la lectura de l'ull s'adreci en primera instància en ell.

Els elements Escalars

Els elements escalars defineixen els aspectes quantitatius de la representació icònica. Es tendeix a infravalorar la influència d'aquests elements en la composició de la imatge en favor dels elements qualitatius (morfològics i dinàmics), però la influència que els elements escalars exerceixen sobre l'eficàcia de la representació icònica són evidents com en el disseny gràfic de tipus publicitari.


Les característiques que defineixen els elements escalars són:

1. La seva naturalesa quantitativa.
2. La seva naturalesa relacional.

Tots els elements escalars, en major o menor mesura, impliquen relació:

• Entre les parts d'un tot (el cànon de Polícleto).
• Entre l'horitzontal i la vertical del format del quadre (la ràtio).
• Entre la mida objectiu d'una imatge i el que l'ésser humà considera mides mitjanes.
• La seva influència sobre la llegibilitat de la imatge, és a dir, sobre les condicions necessàries per garantir una recepció correcta de la imatge per part de l'observador.

EL TAMANY 

La mida de l'ésser humà actua com un valor canònic que serveix de referència per a les innombrables formes de segmentació i ordenació de l'espai que fan els arquitectes, els fabricants de cotxes, mobles, etc. Tot es construeix a mida de l'ésser humà.

     FUNCIONS:

• La conceptualització visual de la distància
• L'impacte visual que produeixen les imatges de grans dimensions

L'ESCALA 

És un element que resulta imprescindible per al coneixement visual ja que possibilita l'ampliació o reducció d'un objecte sense que es vegin alterades les propietats estructurals o formals d'aquest.
L'escala implica una relació de mida i la quantificació d'aquesta relació. A les escales podem distingir:

A) una escala externa que expressa la relació entre la mida absolut de la imatge i el seu referent en la realitat (els mapes geogràfics o plànols d'un habitatge);
B) una escala interna que implica una relació entre la mida d'un objecte representat a la imatge i la mida global del quadre de la representació. Dóna origen als anomenats plans fotogràfics i / o cinematogràfics.


LA PROPORCIÓ

És la relació quantitativa entre un objecte i les seves parts constitutives, així com entre les diferents parts entre sí. Per exemple, els cànons clàssics grecs (Policlet o Lisip) establien el nombre de caps que havien de contenir-se en l'alçada d'una estàtua perquè aquesta es trobés "proporcionada".
Al llarg de la història s'ha tractat de trobar una proporció que s'identifiqués amb la bellesa. La que més reconeixement va aconseguir va ser la Divina Proportione o secció àuria. El valor numèric d'aquesta proporció és 1,618 (nombre d'or) i expressa la relació entre dos costats d'una figura geomètrica. a / b = 1,618. La Proporció Àuria fascinava com a ideal de bellesa als grecs, als renaixentistes i perdura en els nostres dies. Els pintors i escultors del Renaixement la van tenir molt en compte. La principal funció plàstica de la proporció és la de crear ritmes en la imatge fixa, ja que la proporció és l'expressió de l'ordre intern de la composició.

PERSPECTIVA. Punts àuries

La perspectiva és l’element de la imatge que li aporta profunditat i la posiciona dins d’un context paisatgístic. En els inicis de la pintura, durant l’etapa de la prehistòria, encara no s’havia desenvolupat la perspectiva. Per tant, en les pintures rupestres que es realitzaven dins les coves hi observem una perspectiva simbòlica, sense pretensions. Els punts auris són inexistents.

En les pintures egípcies (s.XXI a.C.) s’hi aplica bidimensionalitat i importància en la mida dels personatges (la reialesa destaca en comparació amb la mida reduïda dels esclaus). Es va descobrir la proporció àurea per mitjà de l’anàlisi i observació, basant-se en les dimensions establertes per tal d’aportar realisme a la pintura.

Durant l’època hel·lenística (332-30 a.C.) apareix la perspectiva “en espina de peix”, consistent en diversos punts de fuga sobre un eix principal. Els punts auris es basaven en la simetria, focalitzant l’atenció sobre punts estratègics de la imatge.
En l’Alta Edat Mitjana sorgeix la perspectiva jeràrquica o teològica: els personatges més importants situats en la part superior, separant divinitat dels humans. A finals de la Baixa Edat Mitjana apareix la perspectiva caballera: a la part superior apareixen els objectes més allunyats, a la inferior els més propers.
Durant el renaixement es juga amb la tridimensionalitat, es recrea certa profunditat i sensació espacial.

La perspectiva respon a la teoria matemàtica, basada en la geometria i simetria. Perspectiva cònica: línies paral·leles convergeixen sobre un mateix punt de fuga.
Edat Mitjana: Giotto “Lamentació sobre Crist mort”. Itàlia, 1305.
Renaixement: La ciutat ideal (1475), Italia Piero della Francesca.

A finals del segle XV i XVI apareix la perspectiva del color (els colors es difuminen en relació amb la distància), i la minvant (es redueix la nitidesa amb la distància). Són tècniques promogudes per Leonardo DaVinci, qui també aplica fórmules matemàtiques (àlgebra i geometria) per tal de fixar uns punts auris ajustats a la realitat (com aplica a l’home de Vitruvi).
Durant els segles XVI i XVII, entre el Renaixement i el Barroc, la pintura manierista es centra en la perspectiva il·lusòria: punts de fuga múltiples o fora de l’enquadrament, amb les proporcions distorsionades en un espai desarticulat i irracional.
En la pintura barroca s’utilitza la perspectiva aèria: es representa l’atmosfera difuminant l’espai per aportar profunditat. Més tard sorgeix la perspectiva il·lusionista, que suggereix infinitat i representa el cel mitjançant llargues columnes i edificis.

Perspectiva áurea

Leonardo DaVinci va ser el primer en aplicar lleis per definir els punts auris, però en podem observar diversos exemples en què s'aplica la simetria i la geometria en diverses etapes de la història, tant pel que fa a l’arquitectura, com l’escultura i la pintura.

Perspectiva i punts auris en publicitat. Pel que fa a l’àmbit de la publicitat, aquests conceptes s’apliquen amb l’objectiu de captar l’atenció del públic i ser memoritzats, aplicant les lleis de la Gestalt.

La il·lusió tridimensional: profunditat de camp

Des de les primeres pintures rupestres en la prehistòria, l’ésser humà sempre ha intentat plasmar certa tridimensionalitat i realisme en les seves representacions. En l’antiga grècia, a través de l’escultura, sorgeixen les primeres mostres de tridimensionalitat.
A partir de l’època hel·lenística, sorgeixen diverses perspectives que, aplicades a la pintura, recreen efectes de profunditat i espai.

Al llarg dels anys, amb l’avenç tecnològic s’ha aconseguit una representació perfecta de la realitat mitjançant tècniques de 3D. També ha anat cobrant protagonisme la tridimensionalitat en l’art urbà a partir dels anys 60 amb el sorgiment dels primers grafits a Nova York.


Tridimensionalitat i publicitat 

En l’actualitat aquests efectes són molt utilitzats en publicitat, ja que és una manera infal·lible de cridar l’atenció. En aquests exemples d’art urbà s'aplica la llei de contrast de la Gestalt.

Activitat a classe. 13 de Març, 2013.

MARXISME:                                                             

CRISI:                                                          

EUROPA NO HA SABUT ORGANITZAR:

PLA BOLONYA:                                                                                

                                                                        

Anàlisi sintàctica d'una imatge artística.

"Composition with yellow, blue and red". Piet Mondrian 1937 - 1942. 

- Material

Eines: modelatge amb pinzells.

Pigment: construït per oli.

Tècnica: manual i intervenció; operat en pintura. 

- Punt: el punt com element visual individual no va ser emprat com a tal.

- Línia: les línies es van utilitzar tant vertical com horitzontalment, són negres, paral·leles i gruixudes.

- Pla - Espai: el plànol és construït per les ratlles negres en contrast amb el blanc i els quatre rectangles de color. (dos vermells, un de groc i un de blau). 

- Color: els colors es troben purs, si haver estat rebaixada la seva intensitat tonal; són predominantment blanc i negre i en menys escala groc, blava i vermell. 

- Forma: sobresurten les figures geomètriques i van ser suprimides les formes orgàniques. Imperen les línies i els rectangles.

- Textura: manca de textura, el quadre és llis. 

- Ritme: el ritme és atorgat per la forma constant i regular en les quals es presenten les línies.

- Tensió: on les línies s'entrecreuen perpendicularment es formen punts de tensió.

- Distribució: el pes del quadre té una tendència cap a la part inferior i dreta a causa d'abundant presència cromàtica en aquesta zona. 

Els elements morfològics

El punt

El punt és una unitat compositiva mínima.
És creador de tensió sense direcció i localitza l’atenció dels que ho veuen.
Dona a les imatges una singularitat i un accent a allò que es vol destacar.
És un succés aïllat en el camp compositiu.

La linia

La línia és traça del punt en moviment. És un element dinàmic. Succés en marxa. També dirigeix ​​la lectura visual per on passa. Pot tenir significat en sí mateixa o ser un element definidor d'altres més complexos: Contorn / silueta -Separador / delimitador -Figura .

El pla

Existeixen dos tipus de pla, el pla de representació i el pla com a element icònic.
El pla que trobem amb més freqüència és el pla com a element icònic que és l'espai bidimensional limitat per línies. La seva funció és delimitar l'espai plàstic.

La forma

És l'aspecte que percebem d'un objecte que varia segons la seva posició o context.
La forma estructural és la forma invariable d'un objecte que facilita el seu reconeixement per associació. Per aquests dos tipus hi ha dues opcions per a la seva representació:
la projecció (estructura) i escorç o superposició (forma).
La projecció es realitza des d'un punt de vista fix, de cara a les que veiem les seves característiques estructurals.

El to

Gradaciód'unmateix color.
Aportadadesala percepció pel que fa a:

• La dimensió espacial. 
• La distància. 
• La profunditat.

El color

El color fa que tingui un alt contingut emocional. Valors simbòlics culturals.
Immediatesa en la transició de significat. El color és portador de missatges psicològics:

• Calma.
• Alegria.
• Violència. 
• Serietat. 
• Puresa.
• Misteri. 

Blanc: Pau, Puresa, innocència, Buit positiu, Reforç d'altres colors, Color de fons universal.
Negre:  Serietat, misteri, silenci, mal
Metall: Noblesa, elegància
Gris: indecisió, absènsia d'energia

A TONS:

- lògica
- organització
- Sofisticació

Groc: alegria, felicitat, vida, vitalitat
Vermell: Passió, sensualitat, violència, amor, guerra, perill
Verd: tranquil·litat, seguretat, serenitat, esperança
Blau: Profunditat, introspecció, malenconia, frescor
Morat: temprança, lucidesa, reflexió
Rosa: feminitat, innocència, romanticisme
Taronja: Espontaneïtat, dinamisme, estimulant
Marró: Realisme, Severitat, masculinitat


La textura

És una experiència visual que afegeix colors sensorials.

Composició i Enquadrament

Composició

Es denomina composició a la distribució dels elements que intervenen en una imatge dins de l'enquadrament. Això es realitza a partir del format de la imatge i d'acord amb la intencionalitat semàntica.

Línies

1. Línies verticals. Produeixen una sensació de vida i suggereixen certa situació de quietud i de vigilància. S'associen a una situació d'estabilitat. 
2. Línies Horitzontals. Produeixen una sensació de pau, de quietud, de serenitat i de vegades de mort. Les línies horitzontals de la mateixa manera que les línies verticals, s'associen a una situació d'estabilitat. 
3. Línies Inclinades. Produeixen una sensació de dinamisme, de moviment, d'agitació i de perill. En general, les línies inclinades donen relleu i sensació de continuïtat a les imatges.
4. Línies Corbes. Les línies corbes igual que les línies inclinades proporcionen un ritme més dinàmic a les seqüències de vídeo i resulten més agradables que les línies verticals i les línies horitzontals. 

L'aire
Es denomina aire a l'espai més o menys buit que es deixa entre els subjectes principals que apareixen en una imatge i els límits de l'enquadrament.

Regla dels terços

És una de les principals regles de la composició. Els personatges o objectes principals han d'estar col·locats en les interseccions resultants de dividir la pantalla en tres parts iguals de manera vertical i de manera horitzontal.

• Simetria. Es produeix quan un enquadrament apareix repetit un element de manera que un d'ells sembla el reflex de l'altre en un mirall. Resulten monòtones. 
• Asimetria. Són més dinàmiques, produeixen una sensació d'inestabilitat i poden generar més tensió dramàtica. 

Profunditat

• Gran profunditat de camp 
• Poca profunditat de camp

Colors
1. Colors càlids

2. Colors freds

Enquadrament

L'enquadrament és l'espai delimitat pel rectangle que s'interposa entre l'ull humà i els objectes o personatges que volen ser captats amb la càmera. Tot enquadrament és allò que el fotògraf situa dins de la fotografia, la porció d'escena que elegeix captar. Davant d'un mateix motiu cada fotògraf pot elegir fer una fotografia diferent captant un o altre element.
Les seves finalitats són:

• Descriptiva: es pretén presentar la realitat amb una visió objectiva, introduir-nos en el món en què es desenvolupa l'acció. Els enquadraments descriptius cerquen plans llargs i moviments apropiats.
• Narrativa: es vol donar els elements necessaris per a que s'entengui objectivament l'acció. Són enquadraments funcionals i la seva durada ha de ser l'estrictament necessària.
• Expressiva: es busca introduir més a l'espectador en el món d'allò narrat o fer-li entendre el punt de vista del director. Són enquadraments més subjectius. Cal que es subordinin a la narració del film.
• Simbòlica: es busca introduir dins de l'enquadrament uns elements que subratllin, expliquin, donin profunditat psicològica, etc., a l'acció, personatges o objectes presentats. 

La finalitat que ha d'aconseguir la composició de la imatge en un enquadrament és que la mirada de l'espectador trobi amb rapidesa i precisió l'objecte important i en comprengui de forma suficient el significat. La composició ha d'establir un centre d'atenció.
Allò que crida més l'atenció en un enquadrament és:

• les figures o objectes en moviment, amb un moviment més ràpid que els altres.
• les figures que veiem en una perspectiva favorable. 
• allò que és més proper a la càmera.
• allò que està il·luminat.
• alguna cosa obscura envoltada d'una gran claredat.

Una altra finalitat important de la composició és l'equilibri de línies, superfícies, volums i espai en torn al centre d'atenció, excepte que, per raons dramàtiques, expressives o simbòliques, interessi el desequilibri.

Col·locació dels objectes dins de l'enquadrament

En aquests punts és on es concentra per defecte l'interès de l'espectador i és on hem de col·locar el motiu que desitgem ressaltar en les nostres fotografies. D'aquesta forma neix l'anomenada regla dels terços, que ens indica que si dividim la imatge a parts iguals per dos línies horitzontals i dues verticals, els quatre punts d'intersecció d'aquestes línies són els que major atenció rebran de l'espectador .

Enfocament total o selectiu

L'enfocament és un altre dels elements fonamentals per dirigir l'atenció de l'espectador i fer ressaltar els motius de les nostres composicions.

Perspectiva i angle de la presa

L'ésser humà està acostumat a veure les coses des d'aproximadament 1,60 m. d'altura i de front. Les imatges així es capten de forma clara i descriptiva, si bé no aporten cap originalitat.
La variació del punt de vista aporta perspectives diferents amb elements inesperats que sovint capten més l'atenció.
Existeixen certes tècniques utilitzades entre els fotògrafs:

El picat consisteix en fotografiar un motiu des de dalt cap a baix i ajuda a fer ressaltar com són de petits certs objectes, ja que proporciona un punt de vista de superioritat. Alhora és contraproduent en general el seu ús en fotografia de persones (especialment nens) o animals perquè ajuda a veure'ls com a inferiors, els resta importància i, a més, si es fotografia de prop pot deformar les proporcions del cap respecte al cos.


El Zenital: És quan la imatge es pren en un angle perpendicular respecte al terra, és a dir, a 90o.

El contrapicat és la perspectiva contrària al picat, és a dir, consisteix a fotografiar un motiu des de baix cap a dalt i ajuda a fer ressaltar la grandiositat d'un element. Se sol utilitzar per fotografiar edificis o monuments i també deforma la perspectiva accentuant-ne aquest efecte com més a prop se sigui del motiu.

La presa a ran consisteix en treure la fotografia a ran de terra o de l'objecte i ajuda a sorprendre l'espectador amb imatges que un ésser humà no acostuma a veure ja que no se sol col·locar en aquest nivell de visió. Aquest angle se sol utilitzar per fotografiar motius petits en el seu entorn natural.

Il·luminació i color. Forma i volum  

El control de la llum i el color per part del fotògraf és una altra eina poderosa a l'hora de transmetre sensacions que van més enllà de la percepció visual i per dirigir l'atenció.

El moviment

És un dels principals motors d'expressivitat en la fotografia.
L'expressió del moviment s'aconsegueix actuant sobre l'obturador, el diafragma i combinant aquests elements amb d'altres com l'enfocament selectiu.
Els dos efectes més habituals respecte al moviment són:

Congelació de moviment, es a dir, aconseguir que una imatge dalt dinamisme en ple moviment aparegui com congelada en mig d'aquest moviment de manera que proporcioni a l'espectador la visió d'un instant que l'ésser humà no capta de forma separada i estàtica.

Desplaçament, és a dir, ajustar un temps d'exposició prou lent a la càmera com perquè el moviment del motiu a fotografiar, que està en moviment, aparegui desplaçat dins d'una foto en la qual totes les altres coses apareixen nítidament.