La semiòtica és la ciència que estudia els signes en el sí de la societat. La semiòtica intenta demostrar com tot missatge reposa en una convenció establida socialment. Té una gran rellevància en la comunicació no verbal.
La semiòtica de la imatge permet conèixer:
- Com es presenten a la vida social certs processos visuals i comunicatius
- Quins efectes de sentit tenen les seves construccions
- Quines relacions es poden establir entre aspectes estètics i culturals.
La semiòtica de la imatge
1)La imatge. Una imatge està composada per dues parts fonamentals:
- Significat: concepte o idea al que obtenim del significant. És la idea o imatge mental que ens fem d’una paraula.
- Significant: la seqüència de sons i/o lletres que formen una paraula.
2)Exemple pràctic. Campana
- Significant: C-A-M-P-A-N-A
- Significat: esglèsia, cerimònia, notícia, religió, etc.
3)Què és la semiòtica de la imatge?
- És l’estudi del signe icònic i els processos de significat-significació a partir de la imatge.
- Tenint en compte les convencions socials i culturals preexistents en l’àmbit de treball.
4)La importància de l’estudi de la imatge.
L'escola Francesa
La orientació semiològica del terme s’associa a l’estructuralisme francès i té el seu àmbit d’influència a França. Té el seu inici formal amb els treballs de Lévi Strauss amb les seves obres sobre els sistemes de parentesc i l’estudi de la literatura i certes formes socials que funcionen a manera de llenguatges (moda, mites, clans socials, etc). Té una forta càrrega racionalista. Es basa en l’estudi teòric dels conceptes (Cartesians contra empiristes).
Ferdinand de Saussure: Saussure considera la llengua com a institució social, la veu com un sistema de signes que expressa. La seva obra consolida una imatge dualista a nivell llingüístic:
- Primera dicotomia: significat/significant
- Segona dicotomia: llengua/parla
Concepte de Diacronia/sincronia: considerarem la llengua com a conjunt de símbols en base a unes normes preestablertes, en base a unes convencions socials.
La primera dicotomia
Separa el signe lingüístic en dos: significant i significat. Saussure ens mostra la idea de signe lingüístic com una moneda de dues cares: significat i significant. És una entitat psíquica de dues cares:
a) Significat= imatge conceptual d’una idea.
b) Signifiant= imatge acústica de la idea/conjunt de sons, part física.
Saussure ens parlarà sobre la diferència entre llengua i parla.
Llengua = llenguatge com a sistema social
Parla = Llenguatge com a ús diari, individual
La llengua és el més importants de tots els sistemes de comunicació.
Unió arbitrària entre significat i significant
Significat y significant s’uneixen de forma arbitrària, és a dir, sense cap norma aplicable a aquesta unió. El significant no guarda cap vincle concret amb el significat , el vincle es fixa per convenció social, per la convenció entre una seqüència de sons i un significat.
Llengua com a conveni: el dualisme lingüístic
La idea de Significat i significant es deu a que la llengua és un conveni, un acord en comú, inconscient i col.lectiu.
Significant i significat queden units de forma convencional, per una convenció social acceptada socialment.
Diacronia / Sincronia
- La sincronia estudia el moment present de la llengua, l'ús actual.
- La diacronia s'ocupa de l'anàlisi històrica i evolutiva, mitjançant documents i inferències a partir de comparacions amb altres llengües.
El dualisme en Saussure
La idea de dualitat impera a tota la lingüística saussuriana.
- Significat/significant
- Sintagma-llengua/Paradigma-parla
- Diacronia/Sincronia
Conclusions sobre Saussure
La gran importància de la llengua, fa que puguem concebre una ciència que estudiï la vida dels signes en el sí de la vida social, formant part de la psicologia social i denominada SEMIOLOGIA. La Semiologia doncs, ens mostrarà en què consisteixen els signes i quines lleis els regeixen.
La lingüística que defensarà Saussure no és més que una part més de la ciència general, i les seves lleis seran aplicables a la lingüística i es trobarà definit pel conjunt de convencions humanes.
Algirdas Julius Greimas
Va ser un lingüista i investigador francès, que va realitzar importants aportacions a la teoria de la semiòtica, creant una semiòtica estructural inspirada en Ferdinand de Saussure i Louis Hkelmslev “relació fundamental entre el subjecte coneixedor i el subjecte conegut”. S’encarrega de l’estudi dels sistemes de significació.Coincideix amb Saussure amb la importància del concepte de sistema: “un signe aïllat no té significat”.
Semiòtica narrativa
Es va ocupar especialment en un tipus de matèria significant: els discursos narratius.
Discurs: forma textual en la que es relacionen diferents components del text, que s’articulen amb una determinada coherència.
Els components del discurs despleguen uns certs valors que estaràn en continua transformació.
Elements de la Teoria
- Recorregut generatiu: construcció teòrica que intenta modelar la manera com es genera i s’articula el sentit en un text.
- Estructures discursives. (DENOTACIÓ)
- Procediments d’actorilització.
- Procediments de temporalització.
- Estructures semi-narratives. (CONNOTACIÓ).
La generació de termes nous a partir d’unitats mínimes donades, és el producte de l’acció d’unsubcomponent operatori de la sintaxis fundamental.
P.ex: a partir de “bo” es genera la contradicció “no-bo”(gràcies a la negació).
Un altre subcomponent operatori és:
Aserció: permet l’aparició de termes situats als contraris i subcontraris.
P.ex: la aserció de la negació de “bo” [“no-bo”], crea el terme “dolent” que és el seu contrari. La aserció de la negació “no-dolent” crea el terme “no-bo”, que és el seu subcontrari.
Subnivell de superfície: s’hi expressa la narrativitat. Els significats elementals anteriors, es manifiesten amb valors a l’interior d’enunciats narratius.
P.ex.:valor: bo ----- dolent (nivell profund) conversió: el que és bo ----- el que és dolent .(nivell superfície) .
La narrativitat està caracteritzada per la presència de transformacions: la oposició entre el que és bo iel que és dolent és expressada a través d’una transformació.
Estructures narratives de superfície
El seu anàlisis es fa mitjnçant l’estudi dels enunciats. Poden ser:
Enunciants d’estat: aquells que expressen els estats dels subjectes en la narració i els que expressen les transformacions entre aquests estats. Neixen de la relació entre el subjecte d’estat i l’objecte.
Aquests actants poden trobar-se entre sí en conjunció(subjecte realitzat) : SÙO
Quan es troben en disjunció (subjecte actulitzat): SÚO
Quan es troben en disjunció (subjecte actulitzat): SÚO
A partir de la formulació dels enunciats narratius és possible arribar al estudi de les transformacions narratives. Greimas abans considerava quatre transformacions possibles, ara considera l’existència de vuit transformacions.
Transformacions narratives
Manteniment de l’estat realitzat: histories que es desenvolupen al voltant de una circumstància de defensa.
- Creació de l’estat realitzat: transformació típica de Hollywood.
- Creació de l’estat actualitzat: transformació típica de tots els “finals tràgics”. Hi ha “formes d’història”: la història patètica i la història punitiva.
- Manteniment de l’estat actualitzat: descripció de circumstàncies d’estançes.
- Aparició de l’estat actualitzat: històries d’abandonament personal.
- Conservació de l’estat actualitzat: històries de fatalitat.
- Conservació de l’estat realitzat: relats de vinculacions inextinguibles (adiccions).
- Aparició de l’estat realitzat: dificultat de la separació entre dos persones, entre una persona i un objecte o una conducta.
Model Actancial
Permet conèixer l’articulació dels diferents actants en el relat. “Actant” és una forma de ser i estar en el text; es refereix a aquell que encarna en un relat particular una o varies formes de ser o de fer. Estructura que fixa las relacions recíproques i el mitjà d’existència comú dels actants. Cada actant ocupa necessàriament un lloc en alguns dels eixos que està present en tota narració o aconteixement discursiu.
a) Subjecte (A1) i Objecte (A2): la relació que els uneix és de desig.
ex: l’heroi (A1) busca el tresor (A2). l’enamorat (A1) busca l’amor d’algú(A2).
b) Destinador (A3) i Destinatari (A4): (eix de la comunicació), s’uneixen entre ells per la transmisió i la comunicació d’un objecte.
ex: el Rei (A3) “que mana” al príncep (A4) a recuperaruntresorperpoder-secasaramb la princes.
c) Ajudant (A5) i l’oponent (A6): (eix de participació circumstancial), en sentit favorable o desfavorable a l’acció del desig o de la comunicació.
ex: en una història d’amor, l’ajudant seria un tercer que dóna suport al subjecte a aconseguir l’amor de la seva estimada; mentre que l’oponent, seria el pare de l’estimada que s’oposa a la relació.
Roland Barthes
És un pensador francès l'obra del qual arriba als camps de la crítica literària, la comunicació, la filosofia i la sociologia. Influenciat per els lingüistes: Ferdinand de Saussure, Émile Benveniste, Jakobon i Claude Lévi-Strauss. Barthes va fer de la semiologia una ciència de l'estudi en general, més enllà de la lingüística. El seu anàlisi semiològic va arribar a la fotografia la publicitat, la moda, etc.
3 etapes en la seva producció
- “Etapa del deslumbramiento por el lenguaje” on ubica a Mitologías (1957) y Grado Cero de la escritura (1953)
- “Etapa de cientificidad”, on desenvolupa Semiología (1964) y Sistema de la Moda(1967)
- “Etapa del placer del texto(del significante)” on escriu : Análisis estructural del relato(1966); S/Z (1970); El placer del texto (1973) i La lección inaugural (1977).
El missatge fotogràfic
La fotografia de premsa és un missatge:
Font emissora: grup de tècnic que formen la redacció del diari.
Medi receptor: el públic que llegeix el diari.
Canal de transmissió: un conjunt de missatges concurrents que tenen a la fotografia com a centre, però el seu entorn esta constituït per diferents elements.
Elements canal emissió: Titular, Peu de foto, La compaginació, Denominació del diari.
Fotografia de premsa: és un objecte treballat, escollit, compost, elaborat, tractat de acord amb unes normes professionals, estètiques o ideològiques, que constitueixen factors de connotació, per altre part, aquesta mateixa fotografia no solament es percep, es rep, sinó que també es llegeix. El públic que la consumeix, la remet, més o menys conscient, a una reserva tradicional de signes i tot signe suposa un codi.
L’estructura de la fotografia manté comunicació amb el text. 2 estructures:
-Estructura verbal o lingüística: (text) Substància del missatge constituïda per paraules. (missatge connotat).
-Estructura fotogràfica o imatge: Composta per línies, superfícies i tons. (missatge denotat).
Contingut missatges fotogràfics. Què és el que transmet la fotografia?
La imatge: és una analogia de la realitat i aquesta perfecció analògica defineix la fotografia.
L'estil de producció: sentit secundari on el seu significat consisteix en un determinat tractament de la imatge sota la acció del creador. Del qual el significat estètic o ideològicremet a una determinada cultura de la societat al rebre el missatge.
Missatge denotat /connotat
Totes aquestes “arts imitatives” tenen dos missatges:
- Missatge denotat: la pròpia analogia. La representació objectiva de la imatge.
- Missatge connotat: el mode en que la societat ofereix al lector (en el cas de diari) la seva opinió sobre aquella imatge.
El codi Denotat
Està constituït per:
- Sistema de símbols universals
- Una retòrica de una època
- Una sèrie d’estereotips
- Esquemes, colors, grafismes, gestos, expressions, agrupacions d’elements...
Paradoxa codi denotat
Té una estructura paradoxal, ja que per ell el missatge denotat, no té un codi, ja que és objectiu (es limiten a copiar la realitat).En canvi el connotat sí.
Connotació fotogràfica
Codificació de l’analogia fotogràfica de una manera que s'elabora al llarg dels diferents nivells de producció de la fotografia:
Codificació de l’analogia fotogràfica de una manera que s'elabora al llarg dels diferents nivells de producció de la fotografia:
- Elecció
- Tractament tècnic
- Enquadrament
- Compaginació
El codi de la connotació no és verosimilment, ni natural ni artificial, sinó històric, millor dit, cultural. Els signes del codi de connotació són gestos, actituds, expressions, colors o efectes dotats de certs sentits en virtut dels usos de una determinada societat: la relació entre el significat i el significant. El codi de connotació depèn del saber del lector.
Procediments de connotació
Procediments de connotació
Es produeix mitjançant:
El text i la imatge
Les paraules completen de significats secundaris les imatges. Abans les imatges il·lustraven el text (el feia més clar), ara és el text el que li afegeix pes a la imatge, la grava amb una cultura, una moral, una imaginació... tot i que el text a vegades s’inventa els significats, altres vegades pot contradir la imatge.
· Escola Francòfona: semiologia dicotòmica /binària
· Escola Anglosaxona: semiòtica triàdica
Charles Sanders Peirce
Pare de la pragmàtica americana i fundador de l'Escola Anglosaxona.
Concepte importat: la pràgmatica de Peirce
1. “trucaje”: El interès que presenta com a mètode resideix en el fet que pretén passar per pla de denotació, utilitzant la credibilitat de la fotografia, quan en veritat és un missatge connotat amb molta força. S’amaga darrera la objectivitat de la denotació. Exemple: campanya "UNHATE" de Benneton.
2. “Pose”: La pròpia postura del personatge dona peu a la lectura dels significats de connotació: juventud etc. En aquest metode entren els estereotips de cada cultura, etc.
3. Objectes (postura dels objectes): Parlem de connotació ja que el fotògraf va tenir la oportunitat, la ocasió de disposar els objectes de mode artificial davant d’un objectiu. El iterés resideix en que aquests objectes són inductors habituals de associacions de idees.
4. “Fotogenia”: El missatge connotat esta en la mateixa imatge embellida, es a dir, sublima en general, per les tècniques d’il·luminació, impressió i reproducció.
5. Esteticisme: Quant a una fotografia se li dona la significació de obra d’art.
6. Sintaxis
El text i la imatge
Les paraules completen de significats secundaris les imatges. Abans les imatges il·lustraven el text (el feia més clar), ara és el text el que li afegeix pes a la imatge, la grava amb una cultura, una moral, una imaginació... tot i que el text a vegades s’inventa els significats, altres vegades pot contradir la imatge.
· Escola Francòfona: semiologia dicotòmica /binària
· Escola Anglosaxona: semiòtica triàdica
Charles Sanders Peirce
Pare de la pragmàtica americana i fundador de l'Escola Anglosaxona.
Concepte importat: la pràgmatica de Peirce
Pensament pragmàtic: tot allò que es pugui dur a la pràctica és veritable
Pragmàtica semiòtica: estudia la relació entre els signes i els contextos en els quals l'home utilitza aquests signes.
La semiotica segons Peirce
És una teoria que intenta explicar l'apropiació significativa que l'home fa de la realitat. Aquesta teoria formula que el signe té 3 elements principals:
Concepció triàdica del signe
Charles Morris
Creu que la semiòtica és una ciència de dues cares (metaciència):
Teoria dels signes
Pragmàtica semiòtica: estudia la relació entre els signes i els contextos en els quals l'home utilitza aquests signes.
La semiotica segons Peirce
És una teoria que intenta explicar l'apropiació significativa que l'home fa de la realitat. Aquesta teoria formula que el signe té 3 elements principals:
- signe o representamene
- objecte
- actor
La relació entre aquests 3 elements és triàdica: cada element depèn dels altres dos.
Concepció triàdica en altres àmbits
- Ciència: inducció, deducció i abducció
- Signes icònics: imatge, diagrama, metàfora
- Nivells de signes: icona, índex i símbol
- Matemàtiques: un, dos, tres
Charles Morris
“Tot pensament és signe” . Influència principal de Peirce. Fundador de la Teoria dels signes.
La metaciència de MorrisCreu que la semiòtica és una ciència de dues cares (metaciència):
- És una ciència per sí mateixa
- És un instrument de la ciència
Teoria dels signes
El signe és allò que fa referència a alguna cosa,
Aportació de Morris a la semiòtica
- Vehicle signic (S) - representamen
- Designatum (D) - objecte
- Intèrpret (I) - actor
Aportació de Morris a la semiòtica
Teoria dels signes
Tres àrees d'aplicació en l'estudi dels signes:
Thomas Sebeok
Umberto Eco
La semiòtica d'Eco
- Sintaxi: estudi de les relacions de coherència entre els signes (gramàtica)
- Semàntica: estudi de les relacions que corresponen entre vehícle del signe, significat i objecte (dialèctica)
- Pragmàtica: relacions d'ús entre els vehícles del signe i els usuaris o parlants, actors (retòrica)
Thomas Sebeok
- Acadèmies de semiòtica a Estats Units
- Teoria general dels signes
- Estudi de la comunicació no verbal
Umberto Eco
- Recull diferents teories de la història de la semiologia per investigar fenòmens comunicatius
- Gran influència de Peirce
- Es centra en la semiologia literària
- És la figura més important de la semiologia actual
La semiòtica d'Eco
La semiotica està formada per tots els processos culturals en els quals hi ha comunicació. Límits de la semiotica:
- Llindat inferior: signes naturals (estímuls, senyals i informació física)
- Llindar superior: la cultura
.jpeg)
.jpg)
.jpeg)