Els elements Escalars

Els elements escalars defineixen els aspectes quantitatius de la representació icònica. Es tendeix a infravalorar la influència d'aquests elements en la composició de la imatge en favor dels elements qualitatius (morfològics i dinàmics), però la influència que els elements escalars exerceixen sobre l'eficàcia de la representació icònica són evidents com en el disseny gràfic de tipus publicitari.


Les característiques que defineixen els elements escalars són:

1. La seva naturalesa quantitativa.
2. La seva naturalesa relacional.

Tots els elements escalars, en major o menor mesura, impliquen relació:

• Entre les parts d'un tot (el cànon de Polícleto).
• Entre l'horitzontal i la vertical del format del quadre (la ràtio).
• Entre la mida objectiu d'una imatge i el que l'ésser humà considera mides mitjanes.
• La seva influència sobre la llegibilitat de la imatge, és a dir, sobre les condicions necessàries per garantir una recepció correcta de la imatge per part de l'observador.

EL TAMANY 

La mida de l'ésser humà actua com un valor canònic que serveix de referència per a les innombrables formes de segmentació i ordenació de l'espai que fan els arquitectes, els fabricants de cotxes, mobles, etc. Tot es construeix a mida de l'ésser humà.

     FUNCIONS:

• La conceptualització visual de la distància
• L'impacte visual que produeixen les imatges de grans dimensions

L'ESCALA 

És un element que resulta imprescindible per al coneixement visual ja que possibilita l'ampliació o reducció d'un objecte sense que es vegin alterades les propietats estructurals o formals d'aquest.
L'escala implica una relació de mida i la quantificació d'aquesta relació. A les escales podem distingir:

A) una escala externa que expressa la relació entre la mida absolut de la imatge i el seu referent en la realitat (els mapes geogràfics o plànols d'un habitatge);
B) una escala interna que implica una relació entre la mida d'un objecte representat a la imatge i la mida global del quadre de la representació. Dóna origen als anomenats plans fotogràfics i / o cinematogràfics.


LA PROPORCIÓ

És la relació quantitativa entre un objecte i les seves parts constitutives, així com entre les diferents parts entre sí. Per exemple, els cànons clàssics grecs (Policlet o Lisip) establien el nombre de caps que havien de contenir-se en l'alçada d'una estàtua perquè aquesta es trobés "proporcionada".
Al llarg de la història s'ha tractat de trobar una proporció que s'identifiqués amb la bellesa. La que més reconeixement va aconseguir va ser la Divina Proportione o secció àuria. El valor numèric d'aquesta proporció és 1,618 (nombre d'or) i expressa la relació entre dos costats d'una figura geomètrica. a / b = 1,618. La Proporció Àuria fascinava com a ideal de bellesa als grecs, als renaixentistes i perdura en els nostres dies. Els pintors i escultors del Renaixement la van tenir molt en compte. La principal funció plàstica de la proporció és la de crear ritmes en la imatge fixa, ja que la proporció és l'expressió de l'ordre intern de la composició.

PERSPECTIVA. Punts àuries

La perspectiva és l’element de la imatge que li aporta profunditat i la posiciona dins d’un context paisatgístic. En els inicis de la pintura, durant l’etapa de la prehistòria, encara no s’havia desenvolupat la perspectiva. Per tant, en les pintures rupestres que es realitzaven dins les coves hi observem una perspectiva simbòlica, sense pretensions. Els punts auris són inexistents.

En les pintures egípcies (s.XXI a.C.) s’hi aplica bidimensionalitat i importància en la mida dels personatges (la reialesa destaca en comparació amb la mida reduïda dels esclaus). Es va descobrir la proporció àurea per mitjà de l’anàlisi i observació, basant-se en les dimensions establertes per tal d’aportar realisme a la pintura.

Durant l’època hel·lenística (332-30 a.C.) apareix la perspectiva “en espina de peix”, consistent en diversos punts de fuga sobre un eix principal. Els punts auris es basaven en la simetria, focalitzant l’atenció sobre punts estratègics de la imatge.
En l’Alta Edat Mitjana sorgeix la perspectiva jeràrquica o teològica: els personatges més importants situats en la part superior, separant divinitat dels humans. A finals de la Baixa Edat Mitjana apareix la perspectiva caballera: a la part superior apareixen els objectes més allunyats, a la inferior els més propers.
Durant el renaixement es juga amb la tridimensionalitat, es recrea certa profunditat i sensació espacial.

La perspectiva respon a la teoria matemàtica, basada en la geometria i simetria. Perspectiva cònica: línies paral·leles convergeixen sobre un mateix punt de fuga.
Edat Mitjana: Giotto “Lamentació sobre Crist mort”. Itàlia, 1305.
Renaixement: La ciutat ideal (1475), Italia Piero della Francesca.

A finals del segle XV i XVI apareix la perspectiva del color (els colors es difuminen en relació amb la distància), i la minvant (es redueix la nitidesa amb la distància). Són tècniques promogudes per Leonardo DaVinci, qui també aplica fórmules matemàtiques (àlgebra i geometria) per tal de fixar uns punts auris ajustats a la realitat (com aplica a l’home de Vitruvi).
Durant els segles XVI i XVII, entre el Renaixement i el Barroc, la pintura manierista es centra en la perspectiva il·lusòria: punts de fuga múltiples o fora de l’enquadrament, amb les proporcions distorsionades en un espai desarticulat i irracional.
En la pintura barroca s’utilitza la perspectiva aèria: es representa l’atmosfera difuminant l’espai per aportar profunditat. Més tard sorgeix la perspectiva il·lusionista, que suggereix infinitat i representa el cel mitjançant llargues columnes i edificis.

Perspectiva áurea

Leonardo DaVinci va ser el primer en aplicar lleis per definir els punts auris, però en podem observar diversos exemples en què s'aplica la simetria i la geometria en diverses etapes de la història, tant pel que fa a l’arquitectura, com l’escultura i la pintura.

Perspectiva i punts auris en publicitat. Pel que fa a l’àmbit de la publicitat, aquests conceptes s’apliquen amb l’objectiu de captar l’atenció del públic i ser memoritzats, aplicant les lleis de la Gestalt.

La il·lusió tridimensional: profunditat de camp

Des de les primeres pintures rupestres en la prehistòria, l’ésser humà sempre ha intentat plasmar certa tridimensionalitat i realisme en les seves representacions. En l’antiga grècia, a través de l’escultura, sorgeixen les primeres mostres de tridimensionalitat.
A partir de l’època hel·lenística, sorgeixen diverses perspectives que, aplicades a la pintura, recreen efectes de profunditat i espai.

Al llarg dels anys, amb l’avenç tecnològic s’ha aconseguit una representació perfecta de la realitat mitjançant tècniques de 3D. També ha anat cobrant protagonisme la tridimensionalitat en l’art urbà a partir dels anys 60 amb el sorgiment dels primers grafits a Nova York.


Tridimensionalitat i publicitat 

En l’actualitat aquests efectes són molt utilitzats en publicitat, ja que és una manera infal·lible de cridar l’atenció. En aquests exemples d’art urbà s'aplica la llei de contrast de la Gestalt.